De Manaus a Belém

 

El dimecres 15, cap allà a les 11:00 vam començar el nostre viatge cap a Belem.

Més de 1500 km per l’Amazones, fins al mar. L’arribada al vaixell va ser una mica caòtica; tal com hem vist al llarg del viatge, cada port que paràvem la organització era igual de caòtica. Nosaltres teníem reservat de fa mesos una cabina de “màxima qualitat”. Això vol dir una petita cambra de bany pròpia, un petit frigorífic i aire condicionat , però cap finestra! Un espai petit amb una porta de fusta que dóna al passadís, i una altra que dóna al bany que tampoc no té cap finestra. L’aigua de la cambra de bany ve directament del riu. Més fosca al començament (Riu Negro) i més marró després (Amazones).

Hi havia altres cabines, la majoria sense bany i amb lliteres. A part d’això una sala molt gran plena a vessar d’hamaques (que en diuen sala amb aire condicionat) i una altra sala d’hamaques sense aire condicionat. S’ha de passar per la primera per anar al menjador i per la segona per anar al bar i a la coberta de popa per veure les postes de sol. Vist com estaven els espais comuns, la nostre humil cambra sembla un luxe.Només sortir de Manaus hem repetit l’encontre de les aigües: Riu Negro i Amazones. Ara ho hem vist d’una mica més amunt i durant més temps, ja que durant cinc o sis quilòmetres les aigües corren sense barrejar-se.

 

 

 

 

En principi són quatre dies de travessia. Al mig té una parada a Santarem on el riu Tapajós de color fosc desemboca a l’Amazones de color marronós.

 

 

  

Aquesta parada és més llarga i permet baixar i anar al centre (en taxi, ja que queda lluny). Va arribar molt abans que l’horari marcat, amb la qual cosa vam poder fer una passejada més llarga i vam trobar un bar amb wifi on vam sopar alguna cosa diferent, ja que els àpats del vaixell són sempre iguals: un plat d’arròs, espaguetis i una d’aquestes tres coses: carn, peix o pollastre (tot arrebossat). Per esmorzar cafè amb llet (sempre amb sucre) i o sandvitx o fruita. Els preus, òbviament són molt econòmics, però s’ha de menjar cada dia el mateix.

 

L’Amazones és immens. Els costats es veuen molt lluny, però si mires davant o darrere és com el mar, només es veu l’horitzó. Deu n’hi do el trànsit que hi ha. De tota mida. Barquetes petites o vaixells de carrega molt grans.

Durant la travessia no hi ha mosquits (una mica a les parades, però pocs). El temps es canviant. Tan prompte fa un sol que crema com cau un xàfec fort però sempre curt.

El darrer dia (dissabte 18) ha estat bastant diferent. Per tal d’anar a Belem cal deixar el tronc principal de l’Amazones i ficar-se pels “furos” que és com en diuen dels moltíssims ramals que es formen en aquesta zona. Els ramals primers són encara molt amples, però n’hem passat algun de bastant estret, sempre en termes amazònics. A casa nostra els més estrets serien tan grans com l’Ebre al delta.

 

 En aquesta zona, hi ha moltes cases al voltant del riu. Quasi totes amb palafits (potes de fusta), però sembla que per aquí la pujada del riu no és tan exagerada com més amunt. De fet els darrers ports on hem parat el moll ja no era flotant, sinó de formigó. Està ple de barquetes amb nens i nenes i la mare que esperen que la gent dels vaixells els llanci bosses amb coses. Generalment menjar. També és normal que barques a motor s’enganxin al vaixell com rèmores, per tal de vendre menjar o beguda. Igual passa a tots el ports: sigui l’hora que sigui, està ple de gent que, amb l’ajuda de canyes molt llargues, venen menjar i fruita als passatgers des del moll estant. Tot un espectacle!

 
 

Durant el dia tens temps de seure al passadís de coberta i llegir mentre vas veient el riu.

 

 I cap al tard anar a popa a veure la posta de sol, ja que gairebé tot el viatge és cap a l’est. El primer dia abans de les sis. Després abans de les set, ja que l’estat d’Amazones (Manaus) té una hora menys que els estats de la costa i veïns propers, en el nostre cas Parà (Belem).

 

 

 

Ara entenc una mica el que em va dir l’Alejandro, que l’Amazones en certa forma l’havia canviat la vida. Ho entenc ja que es tanta l’emoció que sents veient-t’ho. La immensitat del riu, l’exuberant selva, els núvols amb totes les tonalitats possibles, els pobles i poblats allunyats de tot. Les casetes de fusta aixecades, els nens en les barquetes, nadant o vora l’aigua... Imatges úniques, naturalesa en estat pur, un privilegi poder veure-ho.

Anna i Ramon